He vist un estel de paper que onejava entre núvols grisos i prominents que amagaven el blau del cel entre les sever formes recargolades, enfosquin per allí on passaven, dominants i poderosos, magnànims i provocadors, fins i tot diria que anaven embolcallant l’estel dissimuladament, com qui no vol la cosa, però amb la clara decisió de no deixar-lo escapar en cap moment, talment com si volguessin esmicolar-lo en petit bocinets i fer-ne fragments d’un no res.
Però ell ni tan sols s’ha immutat en cap moment, molt al contrari, ha continuat la seva trajectòria de balanceig entre els seus enemics, fent tombarelles pel cel, amunt i avall, una i altre vegada, esquivant les gotes d’aigua que se l’hi apropen per intentar trencar les seves fibres i convertir-lo en res més que paper mullat, ni tan sols una d’aquelles gotes ha pogut impactar-li, es un mestre del vol curt, es rapit com el vent i lleuger com una ploma, nerviós amb els moviments, senyorial quan planeja cara al vent orgullós de timonejar amb la seva llarga cua negra, mostrant les seves aptituds vers el mal temps, trampejant el temporal a capa i espassa sense perdre detall del que l’envolta, segur de si mateix, però dubtós dels altres, amb un ull sempre obert per si de cas les coses es posen lletges, majestuós en les seves formes, en les corbes que envolten tan fràgil figura, estilitzat i ben fet, ermós per ser de casa bona, destre en l’art de volar arreu i coneixedor de món en totes direccions, fent amics allà on passa.
Detallista i bon company de moments de solitud, fervent admirador de la llibertat i proclamador de la mateixa, amb una finalitat exagerada de voler ser lliure, de tant en tant dribla algun llampec esfereïdor que vol tocar-lo de ple, just enmig de la creu que forma la seva cuirassa protectora, sense la qual no podria ser qui es, un llampec que brama amb veu cavernosa quan no pot aconseguir el seu objectiu i acaba xispejant a terra, al mar o damunt d’algun arbre que aguanta amb estoicitat les gotes d’aigua que van omplint poc a poc cadascuna de les seves fulles, fent-lo cada moment més pesat i més feble, fins que a la fi, la batzegada que l’hi provoca l’impacta brutal, esmorteït tant sols per el cruixir llastimós de la fusta quan s’esparraca i cau a terra, la pudor a fusta cremada i la manca de oxigen del instant donen al lloc un posat tètric, llastimós, buit.
L’estel es sobresalta sobtat per el que veu, fins i tot ha perdut un xic l’equilibri i sembla que cau molt a presa cap a terra, va fent tirabuixons entrecreuats, la cua sacseja amb força d’una banda a l’altre buscant el reequilibri, i quan sembla que ja tot es perdut del tot..... alça el vol de nou per enfilar-se magnànim cap a l’infinit del cel grisos que ja comença a obrir clarianes per on s’acosten els primers raigs de sol del dia il·luminant tot el que troben, fins i tot un d’ells impacta de ple en el bell mig de l’estel proferint-li una lluentor que el fa encara més bonic i encisador del que ja es habitualment per si mateix, sembla carregar-se d’energia de nou i alça el vol encara més amunt dels propis núvols per perdre’s en la llunyania d’un cel que ja apunta blavós envoltat per un arc de sant Martí de dimensions desmesurades, l’estel pren via cap a ell fins confondre’s els seus colors amb els de l’arc, volant amunt........., amunt............., sempre amunt...............
Fins que pugui aterrar de nou en un altre lloc, on cercarà de nou una ma amiga que el faci rampellejar cap altres indrets desconeguts, bona sort estel viatgen no oblidis mai portar la felicita’t arreu don vagis.
dijous, 5 de juny del 2008
diumenge, 1 de juny del 2008
La Vida
Quan tot sembla ser res més que un dia més en la vida, en aquesta vida que realment hi som de pas, de lloguer, de “prestao”, tanques els ulls i vols mirar cap dins, vols escoltar-te i parlar-te a tu mateix, esbrinar que es el que no has fet prou be, que has oblidat o a qui has ferit, com si cerquessis el perquè de tot plegat, quin es el motiu que et posa en aquest estat de tancament i meditació sobre tu mateix.
La vida, el dia a dia, les experiències ens ensenyen moltes coses, unes sabem aplicar-les i altres ni tant sols ens adonem que hi son, tot i que no son paral·leles les hores viscudes amb aquestes sensacions. Sabem quan arribem al món tot i que no ens adonem de gaire res fins un temps desprès de ser aquí, i per norma general no volem saber quan ens tocarà marxar i molt menys de quina manera, ben cert es que som egoistes i no volem marxar, aquí si està prou be dins les desgràcies.
Però que passa quan saps segur que tens data de caducitat, que el temps te un límit més o menys previsible i amb tota garantia que així serà? Que fas? T’arrenques a córrer? Et poses a plorar, t’asseus a una cadira a esperar? No paga la pena. La vida es per gaudir-la i aprofitar-la sense excepcions, sense mirar enrere ni somicar cercant planyiment, hom te les seves pròpies cabòries com per absorbir-ne d’alienes.
Sovint son molts els que saben el que els espera i viuen intensament el que manca per caminar, amb un rosec interior que sol aflorar de tant en tant per motius diversos, intentant dissimular-ho front a la societat, amb alegria i bon humor, potser fent el que més els agrada cada dia, sense donar importància al que saben sobradament, encara que en alguns moments el dolor i malestar superi els límits permesos per la raó, la sensació de buidor, de ràbia continguda sols es superable per el que t’envolta, els amics, la família, el que fas, el que comparteixes, el que aportes a els altres i el que reps d’ells.
Les nits en vetlla, o el despertar sobtat a qualsevol hora amb aquella sensació estranya i cada cop més coneguda, com si t’arranquessin la carn dels ossos lentament, com si milers d’agulles i ganivets es clavessin a l’hora en totes les parts del cos, deu ser veritable ment esfereïdor llevar-te cada dia després d’això, sol deu compensar el fet de ser aquí un altre jornada més, amb qui t’estimes, amb qui et fa feliç.
La vida, es en poques paraules, un cúmul de sensacions que no ens podem endur quan marxem de debò, però que podem fer-les sentir i compartir-les mentre tinguem un alè de vitalitat entre les mans, cal viure intensament cada instant, sense deixar avançar el temps mentre ens ho mirem asseguts a l’estació sense fer res de res.
La vida, el dia a dia, les experiències ens ensenyen moltes coses, unes sabem aplicar-les i altres ni tant sols ens adonem que hi son, tot i que no son paral·leles les hores viscudes amb aquestes sensacions. Sabem quan arribem al món tot i que no ens adonem de gaire res fins un temps desprès de ser aquí, i per norma general no volem saber quan ens tocarà marxar i molt menys de quina manera, ben cert es que som egoistes i no volem marxar, aquí si està prou be dins les desgràcies.
Però que passa quan saps segur que tens data de caducitat, que el temps te un límit més o menys previsible i amb tota garantia que així serà? Que fas? T’arrenques a córrer? Et poses a plorar, t’asseus a una cadira a esperar? No paga la pena. La vida es per gaudir-la i aprofitar-la sense excepcions, sense mirar enrere ni somicar cercant planyiment, hom te les seves pròpies cabòries com per absorbir-ne d’alienes.
Sovint son molts els que saben el que els espera i viuen intensament el que manca per caminar, amb un rosec interior que sol aflorar de tant en tant per motius diversos, intentant dissimular-ho front a la societat, amb alegria i bon humor, potser fent el que més els agrada cada dia, sense donar importància al que saben sobradament, encara que en alguns moments el dolor i malestar superi els límits permesos per la raó, la sensació de buidor, de ràbia continguda sols es superable per el que t’envolta, els amics, la família, el que fas, el que comparteixes, el que aportes a els altres i el que reps d’ells.
Les nits en vetlla, o el despertar sobtat a qualsevol hora amb aquella sensació estranya i cada cop més coneguda, com si t’arranquessin la carn dels ossos lentament, com si milers d’agulles i ganivets es clavessin a l’hora en totes les parts del cos, deu ser veritable ment esfereïdor llevar-te cada dia després d’això, sol deu compensar el fet de ser aquí un altre jornada més, amb qui t’estimes, amb qui et fa feliç.
La vida, es en poques paraules, un cúmul de sensacions que no ens podem endur quan marxem de debò, però que podem fer-les sentir i compartir-les mentre tinguem un alè de vitalitat entre les mans, cal viure intensament cada instant, sense deixar avançar el temps mentre ens ho mirem asseguts a l’estació sense fer res de res.
dijous, 29 de maig del 2008
Embadalit
Resto perplex en contemplar el teus ulls foscos, oberts de bat a bat, intensos i penetrants com la fusta de caoba, àgils, tendres però insistents a la vegada, prominents i aclaparadors com dues espurnes en una pluja d’estels.
I la resta del teu cos que els acompanya amb un estilisme sense igual, quasi perfecte, voluptuós , ben treballat, retallat minuciosament amb la destresa d’un mestre escultor, sense obvia cap detall per petit que sigui ni amagar cap forma del mateix per molt que pugui comprometre l’acabat final.
Els teus moviments son gràcils, ben estudiats dins la seva espontaneïtat, semblen oferir una dansa exòtica, ritual, comunicativa, son tot un llenguatge dins cada un d’ells, em fan veure’t fràgil però poderosa a l’hora, suau com la seda, lleugera com el vent........
El teu atuell es ple de colors, de tons i composicions molt marcades, unes vegades senzills, altres molt sofisticats, però sempre et donen una imatge personal, especial i única en el teu entorn, ets la reina del moment en cada trobada.
Et miro i sento els teus desitjos de volar lluny, de cercar nous moments, d’explorar espais il·limitats, sempre amb la vista al davant, però saben que tens una cuirassa protectora al teu darrera, que quasi t’arriba a immunitzar de la resta del món, i així, sovint et sents protegida dins la teva feblesa real
Sempre he admirat la teva fragilitat i el teu poder real davant les adversitats del dia a dia, el teu cor batega incansable a cada aletejada del teu cos, i això em te corprès, encisat, malenconiós quan et veig allunyar i feliç si et torno a trobar, despertes en mi unes sensacions de llibertat i senzillesa, un temperament i força adients per sobreviure cada dia, voldria poder volar com tu, Papallona.
I la resta del teu cos que els acompanya amb un estilisme sense igual, quasi perfecte, voluptuós , ben treballat, retallat minuciosament amb la destresa d’un mestre escultor, sense obvia cap detall per petit que sigui ni amagar cap forma del mateix per molt que pugui comprometre l’acabat final.
Els teus moviments son gràcils, ben estudiats dins la seva espontaneïtat, semblen oferir una dansa exòtica, ritual, comunicativa, son tot un llenguatge dins cada un d’ells, em fan veure’t fràgil però poderosa a l’hora, suau com la seda, lleugera com el vent........
El teu atuell es ple de colors, de tons i composicions molt marcades, unes vegades senzills, altres molt sofisticats, però sempre et donen una imatge personal, especial i única en el teu entorn, ets la reina del moment en cada trobada.
Et miro i sento els teus desitjos de volar lluny, de cercar nous moments, d’explorar espais il·limitats, sempre amb la vista al davant, però saben que tens una cuirassa protectora al teu darrera, que quasi t’arriba a immunitzar de la resta del món, i així, sovint et sents protegida dins la teva feblesa real
Sempre he admirat la teva fragilitat i el teu poder real davant les adversitats del dia a dia, el teu cor batega incansable a cada aletejada del teu cos, i això em te corprès, encisat, malenconiós quan et veig allunyar i feliç si et torno a trobar, despertes en mi unes sensacions de llibertat i senzillesa, un temperament i força adients per sobreviure cada dia, voldria poder volar com tu, Papallona.
Instantània
Sobtat per la deixadesa encisadora del moment i quasi sense donar-me compta de la trama bucòlica de la situació, disposat a no perdre reva ni a detenir l’avanç en cap instant de la meva trajectòria estressant, he rebut el teu impacte directe, concís, intens, esfereïdor, calculat, que tot i les siga sagues que anava fent per deslliurar-me del teu impacte directe, no he pogut assolir el meu objectiu primordial, quedo abatut i cor pres, garratibat i empipat per no poder dominar totalment la situació, i ben mirat, ni tan sols un xic, impassible, amb la mirada perduda en l’horitzó, tremolós, gèlid, amb un formigueig passejant-se per la meva espina dorsal i amb una sensació de impotència i ràbia continguda, sense poder tornar enrere i refer la situació, controlar-la, o fins i tot evitar-la.
Has caigut damunt meu, magnànima, orgullosa, plena de vida, amb duresa i sense cap mena de contemplació, i no entenc per què, amb els milions d’habitants que fem via en aquesta terra, vas i t’encaparres amb mi, pobre mortal, per descarregar tota la teva fúria i poder, t’apropes a tota velocitat, et veig venir i vull esmunyir-me del lloc, però ni tan sols jo, puc escapar de la teva decisió d’atrapar-me.
Et mirava fixament, sense perdre detall, seguint el teu camí per no creuar-me amb tu, però així son les coses, i has guanyat tu, almenys aquesta vegada, has esclatat amb tota la teva força contra el meu front nu omplint i relliscant per la meva cara, esmicolada en petites partícules quasi mil·limètriques, però cadascuna amb la seva pròpia identitat, apoderant-te de mi i aconseguint el teu objectiu, la part més consistent ha seguit regalimant vora el meu ull dret, descendent lentament per la comissura del nas fins aturar-se just sobre el meus llavis, i aquí he fet possible la meva venjança, poqueta cosa, però venjança al cap i final, amb una lleugera aspiració, t’he absorbit per complert, has quedat atrapada dins meu, i ja no podràs tornar a esquitxar ningú més en força temps, malgrat que la resta de tu, escampada al meu damunt, m’ha mullat la cara, el cos, y humitejat les ulleres, cosa que em posa cardíac, i com deia abans, la part bucòlica de tot plegat, rau en que certament en temps de sequera, una gota d’aigua pot obrar el prodigui d’aquestes sensacions descrites.
Però a la fi, estic content de portar dins meu una petita mostra del que ets i al que tens gust. Tot i que amb una goteta més minsa també podria tenir les mateixes sensacions......... O potser NO, segur que no, ets única i irrepetible, felicitats per ser així, gota d’aigua.
Has caigut damunt meu, magnànima, orgullosa, plena de vida, amb duresa i sense cap mena de contemplació, i no entenc per què, amb els milions d’habitants que fem via en aquesta terra, vas i t’encaparres amb mi, pobre mortal, per descarregar tota la teva fúria i poder, t’apropes a tota velocitat, et veig venir i vull esmunyir-me del lloc, però ni tan sols jo, puc escapar de la teva decisió d’atrapar-me.
Et mirava fixament, sense perdre detall, seguint el teu camí per no creuar-me amb tu, però així son les coses, i has guanyat tu, almenys aquesta vegada, has esclatat amb tota la teva força contra el meu front nu omplint i relliscant per la meva cara, esmicolada en petites partícules quasi mil·limètriques, però cadascuna amb la seva pròpia identitat, apoderant-te de mi i aconseguint el teu objectiu, la part més consistent ha seguit regalimant vora el meu ull dret, descendent lentament per la comissura del nas fins aturar-se just sobre el meus llavis, i aquí he fet possible la meva venjança, poqueta cosa, però venjança al cap i final, amb una lleugera aspiració, t’he absorbit per complert, has quedat atrapada dins meu, i ja no podràs tornar a esquitxar ningú més en força temps, malgrat que la resta de tu, escampada al meu damunt, m’ha mullat la cara, el cos, y humitejat les ulleres, cosa que em posa cardíac, i com deia abans, la part bucòlica de tot plegat, rau en que certament en temps de sequera, una gota d’aigua pot obrar el prodigui d’aquestes sensacions descrites.
Però a la fi, estic content de portar dins meu una petita mostra del que ets i al que tens gust. Tot i que amb una goteta més minsa també podria tenir les mateixes sensacions......... O potser NO, segur que no, ets única i irrepetible, felicitats per ser així, gota d’aigua.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
